Cibulet

És una herba originària d’Europa. Tot i que ja era utilitzada pels antics romans no se’n va estendre el cultiu a Europa fins a finals del s. XVI.

Conté compostos de sofre que li donen l’aroma característica, similar a altres espècies de la seva família (ceba i all).

És molt ric en vitamina C i també conté carotens, vitamines A i B, calci i ferro. És estimulant de la gana, afavoreix la digestió i té propietats antisèptiques.

Es consumeixen les fulles com a condiment d’amanides, peixos, truites o salses.

No es conserva gaire bé. És preferible consumir-ho fresc o bé congelar-ho.

El seu nom en llatí és Allium schoenoprasum i és de la família de les liliàcies, igual que la ceba, l?all o el porro.

És una planta pluriennal que forma uns bulbs petits, poc evidents. Té moltes fulles petites, de forma cilíndrica. Les inflorescències són molt vistoses de color rosat.

Hi ha varietats de flor blanca i de fulles més fines, encara que no és fàcil trobar-les als comerços.

Hi ha una espècie molt similar, l’all xinès Allium tuberosum, de flors blancar, arrel tuberosa i de gust més fuert, molt utilitzat a la cuina xinesa i japonesa.

Es cultiva molt bé en recipients. Es pot començar el cultiu de llavor, quan les temperatures són càlides, a finals de primavera oa finals d’estiu. També és molt fàcil de reproduir a la primavera per divisió de mates.

Requereix un reg constant i prefereix la llum directa encara que tolera una mica l’ombra. S’han de tallar les fulles abans que comenci a florir. Es poden fer tres o quatre talls des de primavera fins a l’hivern.

Tot i que aguanta el fred, en zones de clima continental cal protegir la planta de les gelades hivernals.

És preferible no cultivar-lo al costat d’altres liliàcies com la ceba, el porro o l’all. És un bon company de les umbel·líferes com la pastanaga o el julivert.

No sol presentar problemes importants si està ben abonada. És sensible a la mosca de la ceba, els trips i, quan té massa humitat, alguns fongs de fulla.