Es creu que el seu origen es troba al sud-est d’Àsia o al sud d’Europa. Cultivada des de molt antic els antics egipcis. Els grecs ja la feien servir com a planta medicinal. Per exemple Hipòcrates ja la receptava per als tumors uterins.
Actualment es cultiva a tot el món i és molt apreciada per les seves propietats medicinals.
L’all és l’hortalissa a què se li atribueixen més propietats medicinals ja que conté gran varietat de compostos químics amb efectes beneficiosos per a la salut. Algunes de les propietats més reconegudes són la reducció del colesterol, l’efecte antihipertensiu, la prevenció del càncer d’estómac, l’augment de la capacitat del sistema immunològic i l’efecte antibiòtic.
Les dents d’all es fan servir com a condiment de qualsevol tipus de plat o salsa. Per aprofitar al màxim les seves propietats és convenient picar-ho i coure’l. També es consumeix collit tendre.
És una planta de la família de les lilíàcies i el seu nom científic és Allium sativum. És molt semblant a la ceba i també produeix un bulb a partir de les reserves acumulades a la base de les fulles. El bulb de l’all es diferencia perquè està format per unitats elementals anomenades dents. El nombre de dents per bulb depèn de la varietat i condicions ambientals, pot ser de 2-3 fins a 15 o més.
És una planta bianual, amb un cicle de vida de dos anys. Té unes arrels molt nombroses i curtes, la qual cosa fa que sigui una planta molt ben adaptada al cultiu a l’Horturbà. Per formar el bulb necessita temperatures suaus i una durada del dia llarga.
Hi ha dos grups de varietats: els alls blancs i els rosats. Els alls blancs es conserven millor i se solen consumir secs mentre que els rosats es consumeixen més tendres.
Dins aquests dos grups hi ha moltes varietats amb diferent durada del cicle i adaptació a diferents climes. Hi ha moltes varietats de caràcter local.
La plantació es fa a partir de les dents d’all. Hem de tenir en compte que l’all presenta una certa latència, és a dir, que l’all acabat de collir pot trigar un cert temps abans de germinar.
És una planta força rústica, que s’adapta bé a diferents cims i tolera bé el fred de l’hivern. Per formar el bulb necessita temperatures suaus i no li agrada les temperatures excessivament càlides de l’estiu. Per tant sol cultivar-se perquè formi el bulb a la primavera.
Als climes molt freds la plantació es realitza a finals d’hivern (Març) i en climes més temperats es pot realitzar a partir del novembre fins al gener. La recol·lecció dels alls secs es realitza a partir de Juny fins a Juliol. Si voleu collir l’all tendre s’avança diversos mesos.
La separació entre les plantes dall pot ser molt petita, de lordre de 15-20 cm. En cas de cultivar per obtenir alls tendres es poden plantar més junts.
Si deixem assecar bé els alls es poden conservar durant molts mesos.
S’associa bé amb enciams, remolatxa i bleda.
Cal evitar que coincideixi amb pèsols o faves.
L’all sol tenir pocs problemes de plagues o malalties. Les larves d’alguna mena de mosca i escarabat poden envair el bulb. L’all té un efecte contra insectes, àcars i algunes malalties. Es barreja de l’ordre de 10-20 gr picats en un litre d’aigua, s’hi afegeix sabó i es polvoritza
