Les faves són un cultiu que forma part de l’agricultura mediterrània des de l’Edat de Ferro. A la Grècia antiga eren molt apreciades i les oferien al déu Apol·lo.
Hi ha indicis que el seu origen és al continent africà però algunes fonts el situen a l’Orient Mitjà.
Actualment és el plat nacional egipci i el seu cultiu està molt estès a tot el món, sobretot en zones fredes, com als Andes americans.
Com en totes les lleguminoses, les faves tenen un contingut elevat de proteïnes si comparem amb les altres hortalisses. També cal destacar el contingut en calci, fibra i vitamines B1 i B2.
Es diu que les seves flors tenen propietats antidiürètiques, depuratives i antireumàtiques. El consum de faves ajuda a abaixar els nivells de colesterol.
Es cuinen cuites al vapor o bullides. Poden acompanyar altres verdures o carns a guisats. La fava seca és lleugerament indigesta i s’ha de posar en remull i coure-la bé per evitar problemes estomacals.
Les faves tenen fama de provocar malsons si es mengen a la nit. Antigament es pensava que les ànimes dels morts vivien dins de les faves i per això no deixaven dormir amb tranquil·litat.
El nom llatí és Vicia faba. Pertany a la família de les lleguminoses que té la particularitat d’associar-se amb un bacteri anomenat Rhizobium, el qual obté nitrogen de l’atmosfera i que la planta pot aprofitar. Aquesta associació simbiòtica es produeix a les arrels de la planta i forma uns petits nòduls molt característics i que són molt fàcils d’observar a primera vista.
És una planta anual ja que el cicle de vida no dura més d’un any. Les fulles són compostes, dividides en fulles més petites o folíols. La tija és molt característica per la secció rectangular. Pot créixer fins a 80-180 cm d’alçada.
Les varietats de fava es classifiquen per la durada del cicle i la mida de la planta.
Per cultivar a l’hort urbà són recomanables les varietats de cicle més curt i de menor creixement encara que les varietats grans també es desenvolupen bé en una taula de cultiu.
És una planta a què no li agrada la calor i resisteix bé les baixes temperatures. Per aquesta raó és un cultiu típic de otny i hivern encara que també es poden fer sembres primaverals.
Se sembra la llavor entre setembre i desembre. A llocs de muntanya, molt freds, la sembra se sol fer a la primavera. Poseu les llavors a uns 4-5 cm de profunditat i amb una separació de 30-40 cm. Amb tres llavors a cada forat sol ser suficient. El període de collita depèn de la varietat i del clima, però es pot allargar fins ben entrada la primavera.
S’associa bé amb el blat de moro i la col.
És incompatible amb la mongeta, el pèsol, la ceba i l’all.
Cargols i llimacs
Pugó
Taques foliars
