Pèsol

És una de les hortalisses més antigues de la cultura europea. S’han trobat pèsols a excavacions arqueològiques de 9000 anys d’antiguitat. Els antics grecs i romans els cultivaven i consumien habitualment.

El pèsol és ric en proteïnes, té un contingut interessant en vitamina A, C i sals minerals, potassi, ferro, zinc i luteïna i àcid fòlic. És l’aliment més ric de vitamina B1 i té un 5% de fibra.

Els nutrients del pèsol són bons per al cor, redueixen el colesterol a la sang, controlen els nivells de sucre i són rics en antioxidants.

Es poden consumir tendres o secs. Actualment és més habitual el consum fresc, sovint congelat. Se solen coure per ebullició, però per conservar totes les vitamines és preferible el consum cru o escaldat.

El nom científic és Pisum sativum. Pertany a la família de les lleguminoses, igual que la fava o la mongeta. Les lleguminoses tenen la particularitat d’associar-se al bacteri Rhizobium, que obté nitrogen de l’atmosfera que la planta aprofita. Aquesta associació és una simbiosi que es localitza a les arrels de la planta formant uns petits nòduls molt característics i fàcils d’observar.

És una planta anual. Les fulles són compostes, o sigui dividides en fulles més petites o folíols. Algunes varietats tenen un creixement indeterminat, això significa que es comporten com a plantes enfiladisses i poden arribar fins a 3 metres d’alçada. Altres varietats tenen un creixement determinat i formen mates de 60 a 90 cm.

Com en totes les lleguminoses, el fruit del pèsol és una beina a l’interior de la qual es troba la llavor. Se sol consumir la llavor tendra encara que també es pot collir seca.

Al pèsol no li agrada les altes temperatures de l’estiu ni les gelades molt intenses a l’hivern.

Les varietats de pèsol es classifiquen segons el creixement de la planta a:

Varietats nanes: la tija no sobrepassa els 90 cm de longitud.

Varietats de creixement indeterminat: la tija sobrepassa el metre i en alguns casos pot arribar a 2-3 m.

També hi ha varietats precoces, que necessiten menys dies entre la sembra i la fructificació i d’altres més tardanes, que inicien la fructificació més tard.

Es cultiva a partir de la llavor encara que també es pot fer planter. Per accelerar la germinació és útil deixar la llavor en remull unes hores.

L’època de sembra és entre la tardor i la primavera. En zones amb gelades intenses cal evitar el cultiu durant l’hivern o plantar alguna de les varietats molt resistents al fred. En general són bones èpoques per a la sembra el setembre-octubre i el febrer-març.

Des de la sembra fins al principi de la collita poden transcórrer uns 60 dies. Aquesta dada dependrà de la varietat i de la climatologia.

Hem de posar una canya o un pal que faci de tutor. No sol ser necessari lligar la planta al tutor ja que disposa de circells.

S’associa bé amb la pastanaga, el rave, la col i l’enciam.

Cal evitar que coincideixin amb verdures de la mateixa família com la fava i la mongeta. Tampoc no és recomanable que coincideixi amb l’all o la ceba.

Mosca blanca

Pugó

Trips